Informació de les quatre versions

Aquests són els diferents instruments de cadascuna de les versions següents:
Luís Llach: baix
Ovidi Motllor: guitarra
Inmigrasors: bateria, guitarra, baix
Carles Belda: acordió
De totes aquestes, la versió que més ens ha agradat ha sigut la de Carles Bleda, ja que és la més 'mogudeta' i la que més ens ha cridat l'atenció.
La versió que creiem que és la més adequada a l'esperit que devien sentir els exiliats és la d'Ovidi, ja que és la que més transmet aquell sentiment de tristor i engoixa.

Pau Casals (1876-1973) va ser director i compositor català. Va fer una interpretació del cant dels ocells i ha esdevingut un símbol de Pau. Al 1931, amb l'exili va fer un concert a Montjoia. Es va exiliar a París, però amb l'entrada dels Nazis es va haver d'exiliar a Amèrica del Nord. També ha composat l'himne de les Nacions Unides.

Corrandes d'Exili

En l'apartat de música hem tractat el poema 'Corrandes d'Exili', com ja diu el títol. Hem buscat informació sobre l'autor d'aquest poema, Pere Quart i hem explicat una mica la seva biografia i el fet de que hagui escrit el poema. A continuació, hem explica la instrumentació de cada tipus de versions de poemes diferents que ens han donat, i hem escollit entre tots els membres del grup la que més ens agradava i finalment, hem relacionat la versió que està més relacionada amb l'espirit del neixament dels exilis.

-Joan Oliver i Sallarès, que va nèixer a Sabadell el 29 de nivembre de 1899 i va morir a Barcelona, el 18 de juny de l'any 1986, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, és considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana. Durant la Guerra Civil Espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans.. A més, va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Acabada la guerra s'exilià primer a França, s'embarcà cap a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on va fundar l'editorial El Pi de les Tres Branques i on hi va viure vuit anys.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una marededeu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.